dissabte, 25 de febrer de 2017

De Puymorens a Mérens (not classic)

Esquiant a plaer per les pales superiors W de sota al pic de Canals direcció a Mérens-les-Vals.
Bona jornada (completa) saltant portelles, fent cims, coneixent zones noves, i senglarejant pel mig de les fagedes a la zona de Puymorens-Capcir... En fi, una esquiada 100% autèntica i salvatge (sobretot la segona part), la qual hem començat al coll de Puymorens i hem acabat a Mérens-les-Vals, on un taxista molt simpàtic de Porta ens ha vingut a recollir i ens ha retornat a la furgoneta.😊😉😎

Accident passat Berga i 45 min de cua... Catsumbreus quina gentada que va cap a la Cerdanya, i tal... Arribem tard, però arribem (no hi ha ni lloc per aparcar a Puigcerdà) per entaular-nos a una tauleta del petit i acollidor restaurant el Caliu, just a la plaça de l'ajuntament. Camises elegants, molta peluqueria i rellotges que en veig l'hora des de la nostra taula... Nosaltres allà al mig com si fóssim de la CUP, cap problema. Sopes de ceba, mussaka i uns peus de porc guisats amb bolets que fan que m'acabi tot el pa de la panera. Un coc de taronja amb xocolata calenta per rematar la feina, tracte exquisit i una jornada llarga d'esquí per davant... Què més podem demanar?
Com sempre, sortim del local bruts enterament que no ens aclarim, talment com si fóssim dos brumerots sota un fanal (una nit d'estiu). No anem bé.
Marxem cap al coll de Puymorens que ja són les dotze i anem tard, com sempre. Bona nit.

Comencem a les 8:30h (1915m) i enfilem cap a la Serra de les Lloses (2618m) flanquejant pels seus vessants solans amb la neu dura com la cara de la Sra.Magaldi (-Jo sóc la fiscal en cap de Barcelona!!!).  Assolim el cim i devallem pel seu vessant NE-E cap al pla de Querforc (2156m), on tornem a posar les enganxifoses per seguir endavant amb la feina planificada.
Amunt cap al Coma d'Or seguint el curs del rierol de Cortal Rossó i arribant al cim per l'aresta S.

Lliscant cap al Coma d'Or amb el pic de la Serra de les LLoses al fons. Foto: Vicenç Ruiz.

Progressant per les pales SE del Coma d'Or. 

El Carlit, allà darrera mentre arribem al llom S del Coma d'Or.
Pujant al Coma d'Or amb el Serra de les Lloses (arrodonit), dos cims enllà. Foto: Vicenç Ruiz.
Fem mig entrepà tranquilament, amb unes lleugeres brises fresques i un sol i sípies que s'agraeix. Baixem per la pala NE i anem flanquejant cap a sota la portella roja, pertal de buscar la millor neu, la qual no està per tirar coets. Remem als plans que hi ha just per sota del Puigpedrós i ens col·loquem a sobre d'unes cornisotes per damunt del circ du Pedrós, amb una possible descens molt poc evident. Baixem cautelosos per una pala de neu i blocs, on trobem un bigotet (canaleta en llenguatge més tècnic) gelat i dret. Ullera apretada i girs de salt, per sortir a la millor pala del dia (amb neu pols ben resguardada dels últims dies). Li fotem pel descosit fins a sota (2050m) del refugi Bésines, que resta tancat.

Descens rost cap al circ de Pedrós.
Fotografiant el circ de Pedrós. Foto: Vicenç Ruiz.

El refugi de Bésines amb la Portella de la Coma d'en Garcia al fons.
Agafem una mica d'aire i ja enfilem àgilment cap a la portella de Bésines (2333m). Bon descens per pales amples i una canaleta final "melderomeru", com dirien els padrins. Ens plantem a la Jasse du Miey (1832m), on estem sols en un ambient sauvage sobresortint. Qui em va parir, quines raconades més boniques i solitàries.


Portella de Bésines, amb la Portella de l'estany Tort al fons, ben  evident i blanca.

La Jasse du Miey, entrem a territori Sauvage... Foto: Vicenç Ruiz.

Descens de la portella de Bésines cap a la Jasse du Miey, amb la canaleta final.


















Fent l'última baixada m'ha pitat el llumet de reserva i cal beure i menjar que encara queda molta feina a fer. Estem xalant molt.
Tornem a posar pells, i amb els clatells encesos com unes tèies, comencem a traçar cap a al coll de la Parade (2241m), orientat a l'Est. Fot calor i aquesta ascensió se'ns fa feixuga de collons (14.30h). Assolim el coll, apareixent-nos a l'altre vessant el tant esperat circ d'Aygue Longue (terreny Cegesquí 100% 😉).

Quin raconet. Coll de la Parade amb l'Aygle Longle allà mateix.
Ens fascina, amb tot de cims penjats que cauen a l'estany. Exultants, ens llancem per forts pendents i molt bona neu cap al llac, agafant embranzida per seguir la vall d'Orgeix avall.

Bona neu altra cop, a les pales NW del coll de la Parade.

Baixant del coll de la Parade cap al llac d'Aygle Longue.
A partir de l'estany, la neu és dura amb la capeta transformada fins la cabana de l'orri de la Coume (1637m). Contents i amb el Sèrre de Canràs allà darrera, agafem aigua fresca i comentem la jugada... Tornarem a la primavera.

El Sérre de Canràs.
Pel mig de la fageda del costat de la cabana, senglaragem en forma de zetes, refregant-nos pels troncs i les branques del túpit bosquet, fins assolir les clarianes superiors i el coll de sota l'aresta N del pic de Canals.

Últims metres de pujada i a punt d'assolir el coll (cota 1974m).
Sérre de Canràs i pic de l'Homme al fons a la dreta. Foto: Vicenç Ruiz.
Ja estem al coll (1974m) sans i estalvis. Descans del guerrer i contents d'haver fet gran part de la ruta amb el temps planificat (ens feia patir). Ara, molt més tranquils i relaxats, ja només ens queda un brutal descens per unes pales amb la neu al punt de caramel i una rematada final per una canal (marge esquerre del bonic bosc de Canals) que ens deixa esquiar fins als 1400m. Genial!!!

Quina neu més bona a l'últim descens del dia. Espatuflant!!! Foto: Vicenç Ruiz.
Bigotet que ens porta fins la cota 1400m, i com xalem... Foto: Vicenç Ruiz.
Finalment agafarem un senderonet que baixa fins a Vives i després fins a Mérens-les-Vals. Mentre baixem parlem per telèfon amb el taxista, al qual només esperarem cinc minuts a Mérens. Tot ben lligat i quadrat.

Senderonet que ens baixarà des dels 1400m fins a Vives, i després a Mérens.
Vives, un bonic llogaret a sobre de Mérens-les-Vals.

Passant pel poblet de Vives amb la bonica església romànica al darrera. Foto: Vicenç Ruiz.
Gran jornada d'esquí amb molts ingredients que han fet que la paella quedés excel·lent. Hem esquiat +2402m/-3284m, i això fa que marxem cap a casa ben saciats, satisfets i molt feliços.
Gràcies per les fotos, Vince. Ets collonut.
Que segueixi l'orgia de neu 2017!!!

diumenge, 12 de febrer de 2017

Traient petroli d'un dia airívol


Ens aixequem amb unes llaganyes com a punys, mal de cap i els carrers de Castillon ben mullats per la pluja... Malament, doncs ja comencem amb els mòbils en busca de previsions, temperatures, velocitats del vent,... Ben grillats estem.
Ha plogut fins a 1700m i als cims bufarà de mala manera tot el matí... Quin panorama, xecs.
Limitats al màxim, i després de fer una bona sentada de grup, ens decantem per seguir els plans inicials i anar fins el poble de Luentein per intentar trobar la bona neu a les obagues del Cap de l'Empaillou i el tuc de Cagonilles, just a sota mateix del gegant Boulard, ben conegut pels que vivim a l'altre costat.
Carreteretes de batalla (un sol carril) i ens plantem a Luentein, d'on arranquem amb els esquís als peus des del poble mateix (poblet idílic si no ets gaire inquiet).




Només començar a tirar amunt ja veiem que la neu no serà la mateixa del dia abans. Ha plogut fins força amunt, i creiem que la pols no l'olorarem pas... La neu humidota ens acompanya durant els primers compassos de la sortida. Per dalt unes ventades de Cal Déu, que aixequen la neu i la transporten que fa por, arreu... Aproximadament a la cota 1500m ens hem de posar el pijo-tex, doncs comencem a rebre alguna ràfega de vent potent, tot i que per sort no són contínues. Assolim el Cap de l'Empaillou per la palota NE i ja intuïm que la jornada serà de supervivència total. Com que tenim la sang brava i ens va la marxa, decidim d'anar ràpid cap al Tuc de Cagonilles, on hem vist unes pales NW que es veuen immaculades i arrecerades del vent... A veure si tenim sort. Deixem el tuc per un altre dia (està ventat a dalt) i ens treiem les pells just a la part baixa de la pala somital d'aquest. Alguns insaciables negatius, ens vigilen des de l'Empailou per veure quina neu trobem i valorar si val la pena de venir.
-Doncs avall!!!, ens diem.
Llisquem per una neu mel de romero que no l'ha tocat ni la pluja ni la ventada. Li fotem quatre-cents metres de descens, disfrutant i recuperant la rialla a la cara. El segon grup ens segueix les traces i també disfruten de la neu d'aquest vessant que porta cap Eylie (👿).









A la cota 1700m (llindar fins on ha plogut) ja amb la neu més humida, tornem a posar pells per refer l'itinerari mentre el cap no para de rumiar com podem acabar de rematar la jornada per fer-la més rodona... (neu compactada pel vent a la pala NE de l'Empaillou, neu humida a partir dels 1700m, la pujada ja la coneixem,...). Tenim la sort que tres insaciables s'ofereixen a anar a buscar els cotxes i venir-nos a buscar a la Vall du Biros... Pertant, no podem perdre l'oportunitat d'explorar territori feréstec i llençar-nos cap a Eylie com uns autèntics campions.
Bon descens altra vegada fins als 1700m, tot i que agafem les pales superiors més encarades a l'est i la neu ja està més pesada. A partir d'aquí, anar virant entre els fagus, anant buscant l'itinerari, cosa que no és fàcil, perquè la vall es va tancant a mesura que baixem... Finalment sortim als prats que ens portaran a les granges Bertrand, lloc on s'acaba la neu continua i ens pengem els esquís a la motxil·la. Seguim caminant entre la carretereta i algun senderó que ens escurça el camí de tornada. Arribem a Estoéau al mateix temps que els companys que arriben amb les tres furgonetes, ni fet expressament.

Hem tret petroli d'un dia on pintaven bastos. Bona feina, amics!!!



Esquiadors: Marc, Pep, Jordi's Vila i Padrell, Vicenç, Santi i Carles A.

I💓Coserans.



dissabte, 11 de febrer de 2017

A la carta

Molt engrescats ens endinsem al Couserans, l'autèntic, el real, el vertader pirineu,... amb la intenció d'esquiar-ne les seves modestes i arrodonides muntanyes, cobertes de neu des dels llogarets de cota baixa, i així evitar els gegants de la zona que estan perillosos com mai, amb les capes febles amagades allà sota i molt traidores...

Tres baixades d'autèntic cartell.

Deixem un cotxe a la pista de Rouech i ens en tornem cap a Autrech d'on arrancarem. Ha nevat 30cm fa dos dies i les condicions són impecables. Neu als pobles (800m).
Anirem sobre la marxa (menú a la carta), però el primer objectiu a assolir serà el Cap de Gauch, un clàssic de la zona amb molt de sabor.
Pugem entre avellaners, apartant les branques amb compte per no fotra-li un ull enlaire al de darrera. Sol i sípies i dia força fresc.





Assolim el coll de Consires i girem cap a l'est, per flanquejar i col·locar-nos a sota la palota nord del cim, on ja veiem les traces dels locals que no han perdut el temps durant el divendres (qui no corre vola al Couserans). Fem el cim amb els esquís als peus i sense problemes. Dubtem dalt del cim, doncs la sortida per les pales NE no és que siguin gaire evidents i tenen força pendent. Decidim de llençar-nos per dos punts diferents per vigilar-nos mútuament per si baixa algun placot... Molt bona neu per començar el dia, i primeres rialletes de complicitat.



A la cota 1700m decidim que ja n'hi ha prou i ens tornem a posar les peludes i enganxifoses per guanyar el coll de la Terme (2036m).


Un cop al coll, fem un conclave d'insaciables, per decidir què menjarem de segon plat, tot mirant el mapa junts. Tenim clar que la neu més bona està a les obagues, i això, tenint el Calabasse i el Paumade allà mateix, ens ho posa ben fàcil a l'hora de decidir. I després, un cop allà al vessant nord, cadascú triarà el que vulgui fer en funció de les forces que tingui (a gust del consumidor).
Darrera el Vicenç, que ens obre la traça tot el cap de setmana ben escoltat per l'Arija, anem seguint pel llom de la Calabasse fins a arribar dalt del cim.





Bones vistes de tots els germans grans d'allà al costat (Boulard, Maubèrme, Valier,...), i de l'Har, al qual agafarem pel ganyot, quan estigui en millors condicions. Tot fa molt de goig i que bonic!!! tornarem. Bé, llisquem des del cim pel seu vessant est fins al coll de la Calabasse i ja obrim gas fins la fontaine de Besset. Sí senyores, estem xalant de valent. Com ens agraden aquests cimets modestos, però que tenen aquesta cosa I aquest encant...







Paradeta tècnica per agafar aire i recuperar les cames, les quals ja comencen a tremolar. Mentrestant, reomplim les botelles amb aigua natural de la marca Rierol feréstec=corrents de llevant, tornem a organitzar una reunió de treball, per tal de planificar la resta de la jornada i acabar d'arrodonir la ruta. Per majoria absoluta decidim que no en tenim prou (no estem saciats), i que encara queden bateries i moltes ganes de gresca...
Encarem el Paumade (les postres de pijama) pel llom nord de la Roche des Gourgs fins el col d'Osquet, on la neu està més ventada que als altres cims. Un cop aquí, en vint minuts ens plantem a dalt, i aquest ja farà el tercer bony. Ens acaben quatre polvorons i quatre llepoleries que ens quedem a la motxil·la, perquè aquesta no pesi tant.


Vinga doncs, agafem la Coma de l'Aron i avall que fa baixada, doncs l'aresta NW que devalla del cim està peladota i no hi podem baixar. Excel·lent descens altra vegada, on a la part final i abans d'agafar la pista forestal, cal que esquivem unes idíl·liques, boniques i senzilles bordes, que em fan gràcia de fotografiar.


Arribem a Rouech i recuperem els cotxes per tirar cap a Castillon de Couserans, on ja tenim la Gite au couer du chemin reservada. Molt acollidora i amb una anfitriona molt simpàtica, la qual ens fa el favor de fer la reserva a Le Chez Tof, un restaurant impecable, que només està a 30 segons d'on dormim. Amanides completes, bon cannard, unes pizzes exquisites de traca... i per 18 euros (preus de derribo). Ho reguem tot plegat amb un bon Priorat, gentilesa de monsieur Artigues i uns bons verdejos de l'amic Arija. 
Finalment, el propietari del restaurant ens convida a un bon anticongelant de pruna (x2) per rematar la feina i per entrar en calor mentre fem uns xin-xins... 
Dissabte de 10!!! i quan pugui us explico el diumenge, que tot i el vent, la pluja durant la nit i el mal oratge que feia al cims més alts, no va estar gens malament 😉 Una pista, vam arrencar de Luentein...

Esquiem. el Pep, el Marc, el Vicenç, el Santi, el Carles A, el Carles Ll, el Jordi P i el Jordi V. Bon equip!!!